4. L’hospital al Servei de la ciutat
Des de la seva creació al segle XVIII, una junta dirigí l’administració de l’hospital. Un plet enfrontà els administradors de l'hospital i l'Ajuntament pel patronatge del centre fins que arribà la sentència favorable al consistori l'any 1803. Des d'aleshores i fins avui, l'hospital és de titularitat exclusiva del municipi mentre que la clerecia parroquial vetlla pel culte de la capella. Durant tot el segle XIX i XX la junta participada per l’Ajuntament va mantenir l’activitat assistencial de l’hospital i va vetllar per les necessitats dels pacients, millorant-ne les instal·lacions, la maquinària, l’instrumental i la formació del personal sanitari.
La ciutat va créixer molt durant el segle XIX, i l’hospital de Sant Jaume se saturà aviat i les ampliacions que si anaren fent mai foren suficients. Afortunadament, l’any 1874 s’aixecà l’asil d’ancians pobres conegut com Llar Cabanellas en record del nom de l’indià que el manà construí per deixa testamentària. Més endavant, l’any 1909 es va fundar l’Aliança Mataronina que completà la xarxa sanitària de la ciutat. Durant la Guerra Civil Mataró acollí un hospital de sang internacional dedicat a la intervenció i salvament dels brigadistes internacionals ferits al camp de batalla des d’on, un cop estabilitzats, eren duts a una clínica a Santa Coloma de Farners per a la seva definitiva recuperació. L’hospital internacional de Mataró s’ubicà a l’interior de l’escola dels Salesians.
A mitjan segle XX, amb el creixement demogràfic de la ciutat i de la comarca, l’hospital quedà petit i aleshores s’exploraren possibilitats d’ampliació, primer amb la construcció de l’annex del carrer de Sant Pelegrí i del Camí Ral i més tard es pensà a ocupar les naus de Can Marfà que feia anys que ja no es feien servir per a usos industrials.