5. Un hospital al voltant d’un claustre
La resta de l'estructura de l’edifici hospitalari és, a grans trets, quadrangular, ja que s'articula a redós d'un claustre principal. Amb tot, per mitjà de la compra dels immobles adjacents que s'anaren adquirint a la segona meitat del segle XVIII, la planta va anar esdevenint cada cop més irregular. Aquest espai està compost per quatre porxos de pilars de secció quadrada que sostenen ares de mig punt que s'alternen amb ares rebaixades. En un primer moment, les quatre naus que acollien les sales de cures, els dormitoris i el refetor només tenien planta i pis, però amb el pas del temps s'hi anaren afegint altres pisos superiors que han anat desvirtuant la idea inicial de claustre, que era concebut com un espai que actuava com a distribuïdor de l'edifici i al mateix temps era un lloc de repòs i d'esbarjo obert que garantia la salubritat de l'espai i que en facilitava la claror i la ventilació. Les parets exteriors del complex són molt austeres.
La portalada principal d'accés a l'edifici sanitari és posterior a la factura de la major part del complex mèdic com denota el seu estil neoclàssic. Més recentment, l'edifici fou objecte de diverses reformes com per exemple les que s'efectuaren l'any 1897 per construir noves estances als pisos superiors. Puig i Cadafalch i el seu successor, l’arquitecte Sorrarrain, proposaren sengles reformes que no s’executaren. Posteriorment, l'any 1903, l'arquitecte modernista vilassarenc Eduard Ferrés i Puig va dirigir les obres de rehabilitació del vell hospital per tal d'adequar-lo a les necessitats del segle XX. Malgrat les diverses reformes es pot afirmar que l'edifici conserva la seva vella essència barroca ja que conserva sense gaires variacions les seves línies primigènies (façana, claustre, capella, etc.).
L’hospital visqué de rendes, beneficis, censos, deixes, llegats i donatius durant tot el segle XVIII i bona part del segle XIX, fins que els decrets de desamortització començaren a desproveir el centre del seu finançament secular. A la primeria del segle XIX, l'hospital s’anà mantenint mercès als ingressos derivats de la caixa del teatre que aportava els beneficis de les representacions escèniques de la ciutat i l'arrendament de la sala de billar, així com d'altres fonts d'entreteniment com ara ballades i saraus. Durant la segona meitat del mil vuit-cents, l'hospital passà una important penúria econòmica ja que les desamortitzacions limitaven força la beneficència i, en especial, l'activitat assistencial de l'hospital.
