Repensar la ciutat amb la salut pública al centre de la mirada

Repensar la ciutat amb la salut de les persones al centre de la mirada.

Les ciutats han inaugurat el segle XXI amb algunes problemàtiques heretades del segle XX. Moltes de les situacions que ens afecten són en part, producte d’una errònia planificació o manca d’aquesta en els anys precedents.

Un dels exemples més clars d’aquesta herència secular és l’absència d’un parc immobiliari públic que permeti que cap ciutadà es vegi privat d’una llar o que en tots els habitatges es compleixin uns mínims de salubritat i de confort.

Altres problemàtiques de recent fornada són les produïdes per l’impacte del turisme massiu, la proliferació de la venda on line i dels serveis que s’ofereixen per mitjà de la mal anomenada economia col·laborativa i els trastorns que se’n deriven, realitats que estan causant estralls en el sistema comercial tradicional. Ordenar aquestes noves situacions, mitigar els efectes del canvi climàtic i vetllar per revertir-los per afrontar, per exemple l’impacte d’algunes espècies que malmeten els vegetals com les palmeres amb la presència de l’escarabat morrut o l’impacte del Tomicus a les nostres pinedes. Reduir la contaminació. Administrar millor les recursos hídrics per evitar el dispendi d’aigua que cada cop és més necessària i al mateix temps més escassa. Afrontar els embats de l’ascendent nivell del mar per causa del desglaç dels pols. Administrar els residus i els efectes no desitjats d’aquest desglaç així com garantir la salubritat de la seva gestió i l’extensió de la cultura del reciclatge i de la negativa de l’ús d’embalatges múltiples per citar només alguns dels exemples, són qüestions que no ens són alienes.

Garantir la universalització del transport col·lectiu en detriment del privat, l’optimització de la distribució de matèries primeres i reduir els espais de circulació d’aquestes fomentant el consum de proximitat. Reduir el consum energètic i a l’ensems vetllar per la proliferació de sistemes d’autoconsum i d’autoproducció energètica.

Ja fa temps que els ajuntaments, els consells comarcals, les diputacions provincials i la Generalitat de Catalunya treballen en aquesta línia. Tanmateix, estudiar l’entorn on vivim i intentar millorar-lo amb l’interès de millorar la salut de tots plegats és quelcom que les administracions també tenen present però que a voltes, sembla menys evident.

En els darrers anys, Mataró ha guanyat àrees verdes, ampliant el parc central, creant-ne de noves, arranjant la zona costanera, sanejant les àrees industrials del nucli i promovent la translació de la nova indústria als polígons creats ad hoc. Tanmateix l’ampliació d’una xarxa d’instal·lacions esportives i de rutes saludables. En la gestió de les aigües Mataró ha excel·lit fins a convertir-se amb en una de les ciutats grans que millor empra l’aigua i que menys en malgasta.

L’equilibri traçat ja fa anys per urbanistes i arquitectes ha consolidat el model de ciutat urbana compacta situada en un entorn natural per aprofitament i gaudi dels seus habitants. La protecció de l’agricultura del sector de les Cinc Sènies i de Mata a llevant i del sector del Rengle a ponent, així com la de la zona boscosa dels turons a l’entorn de Cirera i Valldeix i la prada de posidònia oceànica del fons marí fan que Mataró sigui un bon lloc per viure i que valgui la pena seguir repensant la ciutat en benefici de la salut del seus habitants.

Arquitectura i urbanisme al servei de la salut de les persones.

Mataró fou pionera en matèria d’higienisme urbà. Ja al segle XIX en plena revolució industrial hi hagué qui donà les primeres passes en l’estudi de l’urbanisme i salut pública. Eren els anys de l’inici de l’higienisme i la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona (actualment Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya) instava per mitjà d’uns premis la creació d’estudis per l’elaboració de topografies mèdiques. Una tipologia d’estudis d’un lloc específic com a possible causa de malalties i que es basaven en el Corpus Hippocraticum concretament en el volum III “Aires, aigües i llocs”.

L’any 1888 el Dr, Antoni Franquesa i Sivilla, metge forense del Jutjat de Primera Instància de Mataró presentà al concurs el treball Topografia Mèdica de Mataró y su zona que fou el primer estudi rigorós de la salubritat de la ciutat. El treball del Dr. Franquesa assolí el premi accèssit i fou publicat el 1899.

Poc o molt en paral·lel a la feina del Dr. Franquesa, l’any 1895 l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i el Dr. Lluís Viladevall i Malgà, aleshores director de l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, elaboraren un estudi on analitzaven les mesures sanitàries i higièniques de la ciutat avaluant un per un, els equipaments i el conjunt de la seva urbanística.

L’Ajuntament prengué nota i una de les primeres mesures fou la d’encarregar a Puig Cadafalch, que era l’arquitecte municipal, que tracés un ambiciós projecte de nou clavegueram. La nova xarxa d’aigües separà les aigües netes de les brutes i de resultes propicià la davallada de la mortalitat en un temps on malalties vinculades amb la mala gestió de l’aigua i la manca de sanejament causaven gran nombre de baixes. El còlera, la diarrea, la fluorosi, paludisme, febres tifoides, l’enverinament per arsènic, el tracoma, la dracunculiasi, l’esquistosomiasi i altres paràsits intestinals eren freqüents i arran dels canvis en el sanejament propiciat per l’estudi de Puig i Cadafalch i el Dr. Viladevall la millora fou evident molt ràpidament.

Una de les mancances que tant el Dr. Franquesa com el Dr. Viladevall havien fet notar era la poca cura en la higiene personal de molts sectors, sobretot dels menys afavorits, classes populars, proletàries, pageses i menestrals. A poc a poc també en aquest camp la revolució en la higiene personal s’obrí camí i la moda de les classes benestants s’anà estenent a totes les capes de la població. El 1892 l’Industrial Joaquim Coll i Regàs sufragà les despeses de crear unes dutxes per l’Hospital amb la intenció que esdevingués un “establecimiento hidroterápico” per ús dels malalts prioritàriament però obert als més necessitats de la ciutat també.

Anys a venir, el 1911 Puig i Cadafalch i Bonaventura Bassegoda elaboraren un nou dictamen a l’entorn de la necessitat de fer un desviament de la Riera per evitar les constats inundacions i riuades que provocaven anualment la pèrdua de vides humanes. Més tard es construí el “desvio” que alleugerí la situació de la ciutat i propicià una nova situació quant a seguretat dels mataronins.

Al tombant de segle XIX i XX, la creació de mercats amb espais específics per a la refrigeració dels aliments (Peixateria, 1841; Mercat del Rengle, 1892; Mercat de la Plaça de Cuba, 1936) i l’habilitació d’un escorxador municipal (1915) posà en el punt de mira la salubritat dels aliments. Més tard, es parà atenció en la creació d’espais verds per l’esbarjo dels ciutadans essent el parc central (1893) de la seva pràctica propiciaren l’aparició d’equipaments específics com ara la piscina del Club de Natació Mataró (1950) el velòdrom (1950) i el Pavelló d’Esports Josep Mora (1969).